FITXA LUGAR
Una península al sud d’Europa. La vida no s’atura. Tots l’empenyen perquè sigui així. Ciutadans, vilatans, estrangers s’aixequen cada dia i es fiquen al llit cada nit per complir les seves rutines i els seus somnis. Fins que de sobte, passa alguna cosa i tot s’atura. El Made in Spain torna a posar-se de moda per unes hores. La gent s’asseu als carrers i endevina la forma dels núvols perquè els mòbils els van deixar a l’estacada i necessiten aprendre a viure de nou, cadascú des del seu propi apocalipsi.
RELAT
«IBÉRICA»
Se’n va anar.
Internet.
Les trucades telefòniques.
Els trens no van salpar de Sants.
Va esclatar una canonada i es van inundar les andanes. Després, per solidaritat o pretensions diverses, altres van fer el mateix. Van quedar buides les estacions.
Ningú no va poder fer-se una selfie a partir del seu reflex invertit a l’aigua perquè tothom era al carrer esperant que tot tornés a funcionar.
La gent es va reunir a les places fixant la mirada en mòbils que no responien.
Un estat d’ingravidesa que es veia trencat únicament per les sirenes de les ambulàncies i de les unitats policials que ves a saber què perseguien.
—Es persegueixen a si mateixos —va dir un irònic sense que ningú li fes cas.
Els faltaven piles d’1,5 V per a les seves ràdios analògiques que la majoria havia llençat per in(útils).
Tothom volia saber si es tractava d’un ciberatac o d’una invasió marciana: però ja ningú no recordava ‘La Guerra dels Mons’.
Tothom creia que a la nit serien als seus sofàs davant la seva sèrie de televisió preferida. I així va ser, però es van asseure davant el seu reflex fosc i còncau als vells televisors amb panxa.
La classe política —que havia perdut la classe feia temps— es va embolicar en discussions vàcües sobre de qui havia estat la culpa. «Del Govern!», van cridar. Dels expresidents, ara magnats de les elèctriques. De l’ambició humana. Dels connectats 24 hores. I així fins a mil opinions i cap de veraç. Algú, fins i tot, va dir que havia estat culpa de la perruqueria del seu barri: massa caps i massa eixugacabells.
Sí, el “sub-ministrament” elèctric havia caigut. Es deia que era cosa dels “sub-ministres”. A la universitat, sense classes, hi havia un diccionari obert per la lletra essa: provisió, distribució, dotació, “lliurament-eixo”, “assortiment-eixo”, “aprovisionament-eixo”, “abastiment-eixo”, “avituallament-eixo”. Sí, moltes mentides de molts “sub-ministres” mentiders.
Al vespre, a les botigues es van acabar les provisions d’espelmes i ciris. Igual que, cinc anys abans, les mascaretes. Ningú no volia encendre un velot en aquell enterrament. Ni en l’altre. Així que van connectar la llum dels seus mòbils, els quals van perdre bateria a marxes forçades. Si allò durava, ¿tornarien a aprendre a mirar-se i a oblidar el gest de l’estruç de cara caiguda? ¿Resplendirien al fons de les pupil·les altres mirades?
I es va fer el silenci, al capvespre, només travessat pels cotxes alliberats de semàfors en un territori comanxe amb la llei del més fort en ciutats sense rètols lluminosos, ni neons i ja sense noms.
Es van acabar també les garrafes de vuit litres d’aigua perquè, perduda la llum, qui sabia si no es perdria l’aigua i després el seny. I el paper higiènic, perquè sense aigua…
La península Ibèrica es va convertir en una ínsula a Europa: el riure d’Europa i Amèrica, l’única on res no arrencava. El Made in Spain original portat a les seves màximes conseqüències. Els ciutadans del segle XXI reconvertits en ibers. Sense electricitat, sense corrent, ¿per a quan el retorn a cases de tova i palla?
Van sorgir predicadors —aprenents de polític sense micròfon— per tot arreu. Anunciaven la caiguda del sistema capitalista i, acte seguit, amenaçaven amb l’arribada de l’apocalipsi. Es van alçar cors de tertulians als quals ningú ni escoltava ni veia, entre fuetades de culpes i vanes esperances. Es van succeir queixes furibundes sobre el retorn a l’edat de pedra en una societat avançada.
Però a fora, al carrer, un violinista va ser escoltat. Gent sense pressa i sense temps es va asseure a terra, on van deixar les seves monedes i les seves targetes de crèdit inservibles.
Els nens van tornar al carrer en plena cridòria-ia-ia-o i l’afilador —en el silenci eixordador— va fer un bon negoci. Una cantant d’opereta que havia assolit un cert èxit des del seu balcó cinc anys enrere, va voler repetir entonant el vals del ratpenat —algú hi va descobrir ressons polítics— i va collir una salva d’aplaudiments quan va cantar «en nit llòbrega un galant incògnit els carrers cèntrics travessà i sota la clàssica finestra gòtica temperà sa cítara i així cantà».
Alguns ciutadans van quedar atrapats als ascensors i van aconseguir fer amics, parlant amb veïns als quals amb prou feines coneixien i que resultaven més agradables del que pensaven. Altres, als cinemes, en sessió matinal, a l’espera que la projecció es reprengués, van acabar fent l’amor entre butaques, en una foscor lleument interrompuda pels llums d’emergència. Alguns viatgers van quedar encallats als trens a mig camí en un paisatge gairebé lunar, sense telèfons, ni agendes electròniques, ni tauletes. El maquinista d’un AVE Barcelona-Madrid es va passejar pels vagons per calmar els usuaris i els va explicar contes de fades —no les contalles xineses a les quals els tenia acostumats la Renfe—, cosa que va fer que molts pensessin que hi havia altres mons que sobrepassaven el nostre i que aquest era bastant groller, per no dir miserable.
Als carrers, grups de veïns i amics conversaven! Reien a cor què vols. Els balcons es van omplir de gent al sol que fullejaven llibres:
«Gira full,
riu o plora,
vola, vola
amb les lletres.
És la comèdia de l’olla
o que ve una gran guerra.
Cent capítols, poca broma
i un final que em supera».
Havia marxat la llum, però havia tornat el seny. Se’n va anar la pressa, el tràfec, el destí, però havia tornat la paraula lletrejada com una oració sense predicat. El rellotge va perdre les hores i el temps la seva empenta, tancant-se en si mateix, en el seu misteri, com un epigrama feliç.
Alguns van desar els seus apèndixs-mòbils en calaixos mentre ensumaven la sopa de l’àvia, que ja no recordaven, en una sobtada sinestèsia. Altres es van abraçar i van oblidar les emoticones per una estona, i se’n van anar al llit que «demaaaà, demaaaà, el sol brillarà demaaaà».
I el món perdut s’anava forjant en la seva immensitat quan, de sobte, va tornar internet, les trucades telefòniques i els trens que ja van salpar de Sants. Al violinista de carrer no li van donar temps de guardar-se les targetes de crèdit, que li van ser reclamades amb insistència. «Els nens no han d’estar de nit als carrers» —els van trucar als seus telèfons pares i mares—. La cantant d’opereta va ser rebutjada pel sonor reggaeton del bar de la planta baixa i als ascensors veïns va esclatar una discussió: «si haguessis baixat a peu no t’hauries quedat tancada, que per alguna cosa els anomenen ascensors i no descensors”. Una parella de vint-i-pocs anys va ser descoberta per l’acomodador en la seva setena còpula de cinema, ja coit interromput. El maquinista de l’AVE del Paradís va haver d’interrompre també els seus contes perquè se li girava feina: retornar-los ràpidament a les seves vides. Els llibres es van desar als prestatges i les paraules van morir empresonades.
—«Que es faci la llum» —havien dit en un joc de paraules que pretenien graciós—, però havia tornat la foscor.
